Continua l'entrevista, negrots. Les respostes de Salvador Macip, en color blau.
El fet que en els teus llibres apareguin temes científics, poc propers a la gent del carrer, pot contribuir a aquesta idea d’innovar que tens? Perquè a la teva novel·la anterior, El joc de Déu, també hi apareix un tema científic. I aquí, a Hipnofòbia, igual.
Sí. Jo he fet una trilogia. La primera novel·la, El rei del món, no té aquest tema científic, però les altres dues sí. I ja et dic, és una trilogia. El rei del món i El joc de Déu, en el fons expliquen la mateixa història. Fins i tot hi ha un paral·lelisme en els personatges. És curiós com es pot explicar la mateixa història de maneres totalment diferents, fins el punt que molta gent ni se n’adona. Doncs bé, retrobant el que tu deies, sí, he intentat partir de punts poc habituals. A Hipnofòbia, un treball totalment científic sobre ratolins, que ningú no sap de què va. I el mateix aEl joc de Déu, amb el tema dels forats negres. Però ja no ho tornaré a fer, perquè no vull quedar-me només en això. Ara vull provar coses diferents. No suporto llegir un llibre d’un autor i tenir la sensació que ja els has llegit tots. Això passa quan un escriptor troba un filó que li funciona. Però jo crec que ja tinc un estil consolidat i clar, uns temes que es repeteixen, una manera d’escriure pròpia, però vull que cada llibre sigui diferent. Vull anar de la comèdia esbojarrada d’El joc de Déu, a un llibre de terror o misteri com pugui ser Hipnofòbia i a un llibre de caràcter social. El proper que estic pensant va en aquesta línia, sense tanta fantasia ni ciència-ficció com aquests últims.
En el fons, el recobriment lúdic només és això, un recobriment. Però tu parles sempre de coses serioses i gruixudes. Per tant, en realitat la teva pretensió és fer-nos arribar tot allò que et preocupa, no?
Sí. És així, tot i que de vegades en una lectura superficial la gent no ho nota.
Bé, com passa amb molts escriptors, els teus llibres tenen diversos nivells de lectura.
Exactament. A mi m’agraden molt els llibres que tenen diversos nivells. És interessant. Pots llegir el llibre com un simple entreteniment (perquè la literatura al cap i a la fi ha de ser entreteniment, és a dir, t’ho has de passar bé).
És clar.
Encara que de vegades passar-t’ho bé vulgui dir angoixar-te o tenir por. Però bé, el fet que, a més d’això, hi hagi un segon nivell on es tractin temes que facin reflexionar o meditar a la gent és la meva idea. Ho he fet sempre, també en els llibres que he escrit amb en Sebastià Roig. A Ullals, per exemple, parlem de les relacions entre pares i fills, dels nens conflictius i de com els pares se’ls treuen de sobre. A la trilogia, he volgut retratar la societat en la que vivim, on estem sotmesos a la pressió de l’entorn. Quan prenem una decisió qualsevol, la més senzilla, sempre ve definida per un munt d’aspectes anteriors. Estem manipulats per tot el que ens envolta. Des dels polítics, el màrqueting, els companys... per tots els inputs que rebem i que ens condicionen. Tenir clar això és important i pensar també fins a quin punt nosaltres podem manipular els altres. A Hipnofòbiaho porto a l’extrem perquè parlo de tenir poders mentals, però aEl joc de Déu parlava de com ports portar tota la població d’un cantó a un altre i a El rei del món (sense fantasia) de com es podia manipular la gent perquè li agradés un cantant de rap. És a dir, de fins a quin punt es poden crear ídols. El factor de manipulació és molt gran a la nostra societat i n’hem de ser conscients. Crec que és inevitable. A la raça humana hi haurà sempre algú que trobarà la manera de dirigir els altres cap on vulgui. Però mentre en siguem conscients, no serà el mateix. Si els llibres et fan pensar una mica en això, doncs em sembla interessant.
D’altra banda, també he volgut tractar el tema de les típiques etiquetes de “bo” i “dolent”. Blanc o negre, bo o dolent. Una simplificació a l’hora de triar. Al llibre he intentat que no quedi tan clar qui és el bo i qui és el dolent. Els bons tenen coses dolentes i a l’inrevés.
El món és una enorme gamma de grisos.
Exactament. Hi ha més grisos que blancs i negres. Ens agrada molt el sistema reduccionista d’etiquetes, però les coses mai no són tan clares. Convé fer un pas enrere i pensar per un mateix. No quedar-se amb l’etiqueta que ens han dit. El llibre parla molt d’això. El bé i el mal són conceptes molt relatius. I, a més, complementaris. No poden existir aïlladament en el buit. Aquests temes a mi em preocupen i m’agrada transmetre’ls i que la gent hi pensi una mica.
També et trobes aquesta manipulació i aquest enfrontament entre el bé i el mal en el teu món de la recerca mèdica, que és tan vital per a tota l’espècie humana? Em refereixo a tot allò que sempre es diu dels interessos creats, de la poca ètica de les farmacèutiques i coses així?
I tant! Mira, la gamma de grisos la pots trobar fins i tot a nivell molecular. Et poso un exemple. Tenim una proteïna, la P53, que és bàsica per controlar el càncer. És bona perquè evita que tinguem càncer, però alhora pot contribuir a l’envelliment, i en aquest sentit és dolenta. La dualitat existeix. De fet, en biologia és molt difícil trobar alguna cosa que sigui només bona o només dolenta. Això es trasllada a nivell social perfectament. Potser és un concepte que he tret també del món científic. La idea que no hi ha absoluts. Hem de desterrar aquesta tendència maniquea de categoritzar les coses. Allò mateix que dèiem al començament, l’oposició entre ciències i lletres. És més fàcil pensar així, però el món no és així. I això fa que ens perdem moltes coses.
Per tant, personalment, podem dir que escriure és la teva catarsi?
Sí, em serveix de teràpia i del que vulguis. Mira, hi ha hagut èpoques de la meva vida que he tingut molta feina i no he pogut escriure. Doncs em sentia frustrat. Li he comentat a la meva dona molts cops. Sentia que em faltava alguna cosa. Em generava ansietat. Necessito molt aquests moments d’intimitat davant del paper en blanc.
Com escrius? Quin procés segueixes? Quan t’hi poses ja tens tota la història pensada?
Sóc molt metòdic. Si tu vols que la novel·la tingui un cert ritme, te l’has de plantejar des del principi. Jo no crec en això de: mira, vaig a escriure, a veure què surt! No, no. Quan t’hi poses has de tenir les idees molt clares. Si no, o ets un geni o et sortirà una patata segur. Jo normalment, abans de començar una novel·la, m’hi passo anys pensant-la. Fa 3 o 4 anys que estic pensant la història que vull escriure ara. Penso, medito, tinc el personatge dins del meu cap, hi convisc un temps. Per tal que una novel·la funcioni, és clau que els personatges siguin creïbles. Els has de tenir molt ben definits en el teu cap. Jo necessito temps per madurar tot això. I no escric la primera paraula fins que no tinc molt clara la història principal que vull explicar i com són els personatges. Escriure amb el Sebastià era una mica diferent.
És clar, a quatre mans no pot ser igual.
Exacte. Fèiem una escaleta i tal. Però si escric sol, escric sempre el primer i l’últim capítol. I després la resta. El primer i el darrer capítol els escric a la mateixa època i aleshores ja tinc marcat com comença i com acaba el llibre. De vegades, a la part del mig em permeto una mica més de flexibilitat. Normalment està tot decidit, però a Ullals vam acabar canviant el final. Pot passar, però normalment no. Hipnofòbia va ser diferent. La vaig escriure d’una manera més fragmentada.
El procés físic d’escriure no se t’allarga gaire en el temps, dedueixo.
No. Tardo molt més en la preproducció i la postproducció que en la producció mateixa.
Retoques molt?
Molt, molt. Escric relativament ràpid, però retoco durant temps. Una cosa clau de les novel·les és deixar-les reposar. Hi ha gent que no ho fa i això es nota quan llegeixes. Es nota que al llibre li falta repòs. És necessari, perquè durant el procés estàs tan ficat, tan involucrat, que no et pots distanciar. Treballant amb el Sebastià Roig ho he après. El calaix, que diu ell, deixar les coses al calaix. I la tisora, retallada sense pietat.
Sense pietat. I mira que costa retallar el que has escrit, perquè t’ho estimes.
Sí, costa molt, moltíssim. Però és clau entendre que quan escrius has de fer allò que li convé a la novel·la, no al teu ego. La història ha de funcionar. De vegades tens una frase que dius: m’ha quedat perfecta! Però no lliga. Has d’aprendre a tallar-la. I amb el repòs, igual. Jo quan acabo d’escriure, dono el llibre als meus lectors de prova, 4 o 5 persones que tenen la paciència de llegir els manuscrits i que jo sé que seran prou crítics i que tenen confiança per dir-me la veritat. Mentrestant, me n’oblido i faig altres coses. I quan tornen les crítiques, em torno a ficar a la història i començo a retocar. Com més temps passa, més veus les coses que s’han de canviar o treure. Amb Hipnofòbia ho he pogut fer amb temps i he pogut polir i canviar coses. Això millora molt els llibres. De vegades has de retallar un capítol complet. Em va passar amb El rei del món. Vaig haver de treure un capítol i el vaig penjar al bloc com a “escena tallada”...
El making off
Sí, el making off, exacte. Un lector de prova em va avisar sobre aquest capítol i va tenir raó. És bo mirar-se el text amb ulls de fora i això només s’aconsegueix amb el temps.
I els personatges? Te’ls estimes?
Molt, molt, molt. Ja t’he dit que convisc amb ells durant anys. El Sherman d’El joc de Déu em queia molt simpàtic, tan desastrós com era. Fins i tot em sap greu quan els hi faig putades. A més, les meves novel·les no solen acabar gaire bé. No són finals tristos, però tampoc el típic final feliç. Van encaminades a la reflexió, a donar llibertat al públic per fer la seva pròpia interpretació. Com deia, és un dels avantatges de la literatura enfront del cinema. Ara, que estem treballant Ullals per al cinema, no podem deixar tantes coses obertes. Ens hem de decantar per una versió clara perquè tot és visual.
I fins aquí avui, negrots. Demà la darrera part. Espero que tot plegat sigui del vostre interès.
Bona nit a tothom.
+148.jpg)
